ARTICLE

El següent article forma part del Llibret de la Falla Alquerieta - Museu Faller de Gandia, llibret que enguany ha estat  guanyador amb el premi que atorga el Ceic Alfons el Vell a la qualitat literària.  Malauradament, per motius tècnics, el meu article apareix incomplet. Ací podeu llegir-lo íntegrament.

PASSIÓ PER LA FOTOGRAFIA 

Per David Marí 

La fotografia és un ofici de gossos. No cal entrenar-se, com un músic, un metge o un ballarí. Tan sols cal tindre cert sentit de la composició i de l’ordre, i trobar un just equilibri d’humor. Bones coses han nascut de l’ociositat i de la contemplació. La fotografia no és més que un concentrat d’ociositat i contemplació, revelat sota un clixé blanc i negre, ben fixat i assecat per què no és vela massa ràpid. Amb aquestes paraules va definir la fotografia, en una ocasió, un dels grans fotògrafs de l’Agència Magnum, Elliott Erwitt (París, 1928). I és cert. La fotografia, a diferència d’altres disciplines artístiques, no és mai el resultat d’una gran complicació tècnica, com ocorre alhora de compondre una gran simfonia o alhora de pintar un mural al fresc. Tan sols és fruit d’un clic després de veure (o no) per un visor o (si ets més modern) per una pantalla de LSD, al mateix temps que ordenem una sèrie de punts i línies sobre un plànol. I hui en dia, ni tan sol fa falta fixar el clixé que deia l’amic Erwitt. Clavem la targeta a l’ordinador o dispositiu convenient (a no ser que tingues bluetooth)  i... e voilà.  

Pot ser per aquesta raó, em vaig apassionar prompte per la fotografia. Després d’estudiar Història de l’Art i patir certa frustració per no saber fer ni tan sols la u amb un canut, vaig sentir la necessitat de fer alguna cosa de caire creatiu. Vaig pensar en altres disciplines, però res de res. Tot massa complicat. Per fi vaig optar per la fotografia.  

Encara que durant molts anys va ser considerada un art menor (Baudelaire no la podia veure ni en pintura), hui en dia ningú posa en dubte el seu valor. Part del seu èxit és déu, en part, a què es tracta d’una disciplina ideal per aplicar, d’allò més bé, una de les característiques més importants de l’Art Contemporani: la idea, el concepte. La majoria de moviments artístics dels segles XX han fet prevaler la idea sobre aspectes formals on és més important el que es diu que com es diu, on el fi està justificat pels mitjans. La fotografia, amb un sol clic, és capaç de mostrar-nos una imatge on, a més de qüestions formals, també és capaç d’atendre a aspectes conceptuals, deixant d’un costat virtuosismes tècnics, com ja ho feren en altres terrenys artístics mestres del segle XX, com ara, el creador de l’object trouvé, Marcel Duchamp, que aconseguí que un simple urinari es convertís en una font escultòrica de primer nivell, o com el pare del Pop Art, Andy Warhol, que d’una simple llauna de tomaca va ser capaç d’aconseguir tota una icona de l’art contemporani, entre molts altres exemples. Lluny queda, doncs, el virtuosisme tècnic dels pintors del Renaixement i del Barroc.  

Però, deixant a banda consideracions tècniques i teòriques, deixant a banda, per descomptat, consideracions referents a la magnitud de l’equip fotogràfic, per a mi la fotografia és una forma més d’expressió. Això és, ni més ni menys el que m’apassiona d’aquesta disciplina. El seu poder evocador, el seu vessant poètic. Grans fotografies s’han fet amb càmeres low cost, sense molta cura tècnica i sense cap tipus d’elucubració metafísica. Ja ho va dir Cartier-Bresson, un dels pares del fotoreportatge  i del controvertit Instant Decisiu, amb el seu consell mític i místic, alhora: per fer una bona fotografia cal alinear la ment, la mirada i el cor. 

Una fotografia adquireix la condició d’artística  quan és capaç d’emetre bellesa. I aquesta bellesa ve donada gràcies al mestratge alhora de capturar l’essència, l’ànima, l’esperit. Ací radica el vertader virtuosisme en Fotografia. Aconseguir que l’objecte, el paisatge, el rostre fotografiat, a més de mostrar la seua presència física, també manifeste l’essència, l’essència de les coses, dels rostres, dels paisatges.  I aquesta mena de feeling fotogràfic sols el podrem assolir si cultivem la nostra mirada a partir del bagatge cultural de cadascú i de les experiències viscudes.   

Xeresa, desembre de 2015

València, 2016