17/11/14

XVIII HOMENATGE A LA PARAULA



UN BITLLET DE DEU EUROS

Text: Frederic Barber
Fotografia: David Marí

Alexei va apagar l’aparell del televisor. Feia calor però si obria les finestres del saló seria pitjor per culpa del ponent. Aquell matí havia discutit amb dos compatriotes per un assumpte de deutes. La situació l’ofegava i, per això, li tremolaven les mans. Havia de dominar-se o tindria dificultats per a treballar de cambrer. Ja no el cridaven tan sovint per anar a fer treballs de jardineria o de manteniment de comunitats de veïns. L’encarregat havia dit que no hi havia feina, que a penes podien sobreviure els nacionals i que per als estrangers, les molles. Així les coses, acabaria remenant en el poal de les escombraries o si molt l’estrenyien, cometent petits robatoris. No sabia on aniria a parar.
Els dos companys d’apartament havien marxat perquè, després d’uns mesos de festeig, havien anat a viure amb les seues parelles. Alexei no havia tingut sort amb les poques xiques que havien conegut malgrat que era un jove atractiu i intel·ligent. Tant de bo ell trobara alguna xica que se’n preocupara. Havia de prioritzar les relacions socials perquè els contactes el podien salvar, en un moment determinat, de la falta d’ingressos, de la indefensió davant de les institucions del país i de les màfies.
Des de la finestra del saló, va observar com unes dones madures xipollejaven en la piscina del bloc d’apartaments. Més enllà, podia veure la capçada de la pineda d’un parc urbà. Al fons, un ratlla blava que era el mar. Encara no era massa tard per anar a córrer i per això va decidir fer uns quants exercicis d’estiraments per a posar en marxa les articulacions de les cames i destesar el coll.
Sovint, durant les últimes setmanes, valorava l’opció de tornar a Bielorússia però havia d’aguantar fins al final, ja que la família necessitava els pocs diners que enviava i que anaven destinats a casar la germana. Ells se n’orgullien davant dels veïns de tenir un fill a l’estranger. Si aviat no li eixia alguna oferta de treball, hauria de trescar altres camins.
La brisa del mar el rescatà de les cabòries i dels mals pensaments. Alexei accelerà el trot perquè volia arribar fins al far del port abans que desaparegueren els últims raigs de sol del capvespre. L’aigua del mar li esquitxava els peus nus i, als pocs minuts, va començar a sentir els efectes beneficiosos de l’exercici físic: respirava millor, els músculs deixaren de tibar-li el cos i la ment surava en un espai tranquil.
Havia de mantenir-se equilibrat. Pensà que, després de l’exercici físic, s’aproparia
fins a la piscina per a relaxar-se.
Al cap d’una hora, arribà esbufegant al bloc d’apartaments i seié en un banc de la piscina. Les senyores d’abans havien eixit de l’aigua i bevien gin tònics. Potser aquell bany no era la millor idea: se sentia cohibit per les seues mirades. Es descalçà, es treié els pantalons curts i es quedà amb un banyador negre de camal.
Alexei mirà amb deteniment els seus pectorals i recorregué amb els ulls el seu cos barbamec. De manera inconscient, passà els dits pels cabells esbullats intentant pentinar-se. Les seues poses coquetes van provocar que aquelles dones començaren a riure de manera desagradosa. Era lògic —va pensar—, si havien
arribat a algun punt d’embriaguesa. No tenia per què sentir-se incòmode davant aquella colla de fèmines famolenques, sinó més bé afalagat. Lluiria el cos atlètic, la pell blanca i la cara de nen entremaliat que tenia. Es capbussà dedins la piscina i l’aigua freda, després de l’exercici, li aportà una sensació magnífica. De sobte se sentia animat i segur de si mateix, ja no li recava haver d’anar a excitar aquell grup de maduretes.
—Com està l’aigua, rei? Estava pensant que potser t’abelliria un cubata —una d’aquelles dones pareixia haver-li llegit el pensament. No era bella però sí la més atrevida i cridanera del grup i, malgrat l’edat, tenia una forma física acceptable.
Pujaren en el cotxe de Sònia per a anar a un bar vora mar. Alexei li havia demanat de conduir aquell magnífic esportiu perquè en la seua cultura estava mal vist que una dona conduïra un cotxe luxós. Tanmateix, ella es va negar de manera contundent i va deixar clar qui portava el control de la situació. No li quedava més remei que acceptar aquella contrarietat. Tenia 25 anys però, en molts aspectes, encara era un nen. Després d’haver begut uns quants gintònics, la conversa es féu més fluida i Sònia començà a ser més directa en els seus propòsits. De cap manera volia anar-se’n al llit amb ella. La mirà de biaix i va comprovar que no li produïa cap tipus de desig, però sentia que aviat no li valdrien més excuses. Ella li havia comentat que esta va casada i tenia dues nenes. A més a més havia deixat caure que no anirien a la casa familiar a pegar el clau sinó a un pis que havia pertangut als pares. Mentre li mostrava algunes fotos de les nenes, Alexei havia entrevist, dedins la bossa de mà, un sobre amb bitllets. Finalment es van aixecar i ell pensà que, quan es baixara els calçotets davant d’ella, la titola se li faria minúscula per la falta de desig.
Alexei fuma un cigarret mentre intueix com, a l’altre costat del llit, Sònia s’endormisca. No ha estat gaire comprensiva amb la seua falta de potència sexual. Ha fet cara de menyspreu quan ell ha estat incapaç de trempar. No pensa esperar que el porte de tornada al pis. Agafarà el sobre amb els bitllets i es farà fonedís. El pensament que, potser, la policia el detindrà, l’ha fet desistir per uns moments breus de perpetrar el robatori. Depenent de la quantitat de diners se’n podria anar un temporada llarga a Múrcia, on té un conegut. Sí, li vindria bé canviar d’aires i provar sort allí amb alguna xica.
S’aixeca del llit i va cap al lavabo. De reüll, observa com Sònia dorm amb les cames eixarrancades mostrant el sexe vellutat. De manera automàtica s’excita i el volum dels calçotets s’eixampla. Per precaució, agafa la bossa de mà i se’n va al lavabo per a no ser descobert. No troba els bitllets enlloc i per això maleeix la seua mala sort. Segurament Sònia ha pres algunes precaucions. Només li queda l’opció de furtar algun objecte de valor com el rellotge o una joia. Li ha donat la sensació que ella l’espiava quan ha eixit del lavabo amb la bossa de mà. S’ha enfundat els pantalons vaquers i quan ha anat a comprovar que les claus de casa estaven a la butxaca, la mà ha ensopegat amb un bitllet. Li ha paregut que ella somreia des del llit mentre feia creure que dormia. Esgarraparia aquell míser bitllet de deu euros que aquella meuca li havia deixat en els pantalons. Per moments, un accés d’ira li ha anul·lat el seny: li creuaria la cara, a aquella vella perquè no podia ser que es trumfaren de la eua virilitat d’aquella manera.

Extracte del llibre Una de lladres i Serenos publicat pel CEIC Alfons el Vell amb motiu del XVIII Homenatge a la Paraula, 2014.


1 comentari: